¿CUALQUIER TIEMPO PASADO FUE MEJOR?

Doncs ja torno a ser aquí... més estressada (pels exàmens), més inflada (pels torrons) i més pobre (això del Nadal ha estat l'invent del segle de l'FNAC)... però, sobretot, més confosa... això d'haver de reflexionar sobre l'educació rebuda... bé, a mi em fa sentir molt confosa i melancòlica...

De totes maneres, és curiós com a vegades certes coses que estan relacionades passen a la vegada... resulta que em poso a reflexionar sobre la meva etapa d'EGB i... tachín! apareix la secta d'aquest any, la secta dirigida especialment als que acabem d'entrar en la trentena (tot i que no és excloent... tothom hi té cabuda), aquests "treintañeros" que comencem a sentir nostàlgia, que comencem a pensar allò de "Cualquier tiempo pasado fue mejor" i... voilà! l'èxit de Facebook garantit, al menys per uns quants mesos... I és clar, com us ho podeu imaginar, jo tinc una postura una mica reticent al respecte... si ni tan sols tinc temps per dedicar als meus amics d'ara... d'on trec el temps per posar-me al dia amb gent que fa 16 anys (o més...) que no veig? No em malinterpreteu... em fa il·lusió veure què se n'ha fet dels meus companys, puc ser una persona molt nostàlgica... precisament per això intento centrar-me en l'aquí i l'ara... més que no pas en el gener de 1986... A més, aquests túnels del temps són molt perillosos, pots acabar descobrint que aquell nen esmirriat que es volia casar amb tu i a qui tu no feies ni cas ara és un eminent neurocirugià, fa de voluntari a l'Àfrica i a sobre està tremendo! Que consti que no m'ha passat així exactament... però podria ser perfectament!
Consideracions del Facebook a part, m'he passat totes les vacances pensant en la meva escola, en com em va influir... i he buscat en el ""baúl de los recuerdos" (literalment) per trobar algunes fotos que il·lustressin el meu pas per l'EGB... Només el fet de fer això ja ha estat un xoc... és clar, la meva mare té UNA, DUES o com a màxim TRES fotos de cadascun dels meus carnestoltes, per exemple... suposo que les mares d'avui en dia en tenen unes 100 guardades a l'ordinador... I això que a ma mare sempre li ha encantat fer fotos!
Doncs això, aquí us presento una mini-autobiografia del meu pas per l'Escola Arrel, una petita escola del barri d'Horta que, tot i que ja ha desaparegut físicament, sempre tindrà un lloc especial en la meva memòria.

PLEASE HELP!

Encara necessito quasi 25 pelis per acabar la meva llista 100 movies for 100 moments. S'accepten suggeriments! Gràcies!

AUTOAVALUANT-ME...

Això d'autoavaluar-se és una feina bastant difícil... o ets massa humil o vas de sobrat... crec que no és fàcil trobar un punt intermig. De totes maneres, ho intentaré...

Aquesta assignatura, per mi, és molt difícil, perquè com ja he anat expressant amb els meus comentaris, no estic gens familiaritzada amb l'ús de l'ordinador més enllà del Word i el hotmail. A més, tot i que me n'adono que la societat està canviant ràpidament degut a totes aquestes noves tecnologies, aquests canvis a mi no me'n afectat gaire, vull dir que a les feines que he tingut no ho he notat i, per tant, mai, fins ara, havia hagut de plantejar-me'ls i analitzar-los. El que estic intentant dir és que crec que, la gran majoria de gent, aprèn una cosa nova quan la necessita per la seva vida o les seves activitats diàries... i jo, fins ara, no havia tingut la necessitat d'escriure un blog o aprendre a fer una webquest.

No obstant, això no vol dir que no m'agradin els nous reptes i adonar-me'n que encara em queden moltes coses noves per aprendre... el què passa és que sóc una persona molt perfeccionista, i, a vegades, si una cosa no està perfecte, doncs prefereixo no fer-la. Per això ha estat dur per mi la creació d'aquest blog, perquè partia d'unes grans limitacions tècniques que, a vegades, no m'han deixat aconseguir el que volia. M'he tornat boja justificant els textos, maquetant-los amb les fotografies... i el cert és que, tot i que estic força contenta amb el resultat final, hi ha molts aspectes que m'agradaria poder millorar i ampliar... Pel que fa a la part tècnica he d'agrair l'ajuda de dos companys meus, l'Anna i l'Alexis. Especialment aquest últim m'ha ensenyat moltes coses pràctiques que han fet la meva feina molt més fàcil, i que estic segura que podré utilitzar en el futur. També he d'agrair-li que no hagi rigut (gaire) de les meves barbaritats d'analfabeta tecnològica... gràcies a tots dos!

Hi ha hagut una segona limitació que ha fet que no hagi aconseguit el resultat més òptim: com m'organitzo el temps. Tinc un problema molt greu, i és que em costa visualitzar projectes a mig o llarg termini, això sempre m'ha passat, i és un aspecte en el que he de treballar molt per millorar-lo. El què m'ha passat és el següent: vaig començar aquest blog amb molta il.lusió, però vaig anar perdent gas, i tot i que anava pensant idees per plasmar-hi i he anat analitzant els textos que hem llegit i les presentacions que hem fet a classe, he anat deixant la feina concreta d'actualitzar el blog per l'últim moment. I és en aquest aspecte amb el que estic més descontenta amb mi mateixa...

També m'hagués agradat crear una interacció entre els blogs dels meus companys i el meu, però aquí hi ha entrat una darrera limitació. Tot i que sóc una persona extrovertida, també puc ser molt vergonyosa, i la veritat és que el fet que els meus pensaments, idees, vivències... quedin exposats a tothom (tot i que en la realitat el meu blog només té dos seguidors... gràcies Roberto i Alexis!) em crea un conflicte, em fa certa vergonya... d'altra banda, però, hi ha una idea contradictòria, i és que un cop treballes en alguna cosa, doncs suposo que t'agrada saber que hi ha algú que s'hi interessa, que opina el mateix que tu o que hi discrepa... és allò de "si un arbre cau al mig del bosc i no hi ha ningú per escoltar-ho, fa soroll al caure?".

Resumint, crec que aquesta ha estat una bona experiència, però podria haver estat millor si m'hagués organitzat millor el temps i hagués interactuat amb els meus companys per crear un diàleg. Potser encara estem a temps?

GASTAR-SE 390 EUROS EN MENJAR A LA SETMANA O GASTAR-SE'N 1? THAT IS THE QUESTION. WHAT THE WORLD EATS NOW

Aquest cap de setmana he anat a veure una exposició a l'Espai Cultural Caja Madrid. Planeta hambriento. Lo que come el mundo, ens presenta fotografies de 30 famílies (de 24 països diferents) amb les quals el fotògraf Peter Menzel va conviure durant una setmana anotant i fotografiant què i com es menja arreu dels cinc continents, constatant les desigualtats alimentàries entre països. (Per veure la feina d'aquest fotògraf californià www.menzelphoto.com).
A part de l'evident abisme entre pressupostos depenent dels diferents països (la família Melander, d'Alemània, formada per dos adults i dos nens, gasta 390 euros setmanals en menjar, mentre que la família Aboubakar (primera foto a l'esquerra), de sis membres, que viu en un camp de refugiats del Txad, gasta 1 euro setmanal), aquestes fotografies em van fer pensar com l'accés a una tecnologia que per mi és bàsica -electricitat, una nevera, un microones...- (tot i que sóc conscient que una gran part de la població mundial no hi té accés), ha canviat la manera com mengem i també el què mengem. Les famílies dels països que anomenem "desenvolupats" són les que mengen més productes precuinats i congelats... pels quals es necessita, òbviament, una bona nevera per emmagatzemar-los i un microones o un forn per cuinar-los. En canvi, com més modestes són les famílies, més hortalisses, fruites i productes frescos consumeixen, a excepció de les comunitats extremadament pobres, que s'alimenten, quasi exclusivament, de cereals. Podem veure això en la foto de l'esquerra, de la família Mendoza, de Guatemala, que menja moltíssimes fruita i verdura fresques.

És que ens hem tornat bojos? En l'era de la globalització, amb els supermercats plens de fruita i verdura de tot el món, quan podem menjar raïm de Xile a l'hivern, carxofes a l'estiu i mangos tot l'any, i quan hi ha tanta gent que no té accés a una alimentació tan rica, nosaltres ho desaprofitem i acabem comprant pizzes congelades? He de reconèixer que des que he tornat a viure a Barcelona menjo bastant més saludablement que abans, ja que aquí encara no hi ha tanta oferta de menjar precuinat (encara que va en augment) com, per exemple, es pot trobar a Anglaterra. Quan hi vaig viure, el cert és que consumia molts més plats precuinats, i, el més trist de tot, és que estaven bastant bons! Encara que n'era conscient del fet que tenien moltes més calories i greixos que si aquell mateix plat l'hagués cuinat jo. A l'esquerra la família Revis, dels Estats Units, amb una alimentació que, encara que sempre critiquem els nord-americans, no difereix gaire de la nostra, no creieu?
Em sembla que aquesta sobre-alimentació que patim als països industrialitzats va de la mà amb la compra excessiva d'electrodomèstics que moltes vegades infra-usem (la thermomix, una panificadora, la fregidora, la fondue, la barbacoa elèctrica, la màquina de cuinar al vapor, la màquina per fer gelats, i, of course, la Nespresso, de la mà del progre George Clooney...), i realment no sóc ningú per criticar-ho, perquè així com els ordinadors no em diuen res, tinc una debilitat per tots aquests petits electrodomèstics de maruja moderna, però me n'adono que generen una gran quantitat de deixalles, igual que tot el menjar envasat que gastem... I a on van a parar aquestes deixalles?

Vaig veure un reportatge de com els Estats Units estan venent tones i tones d'electro domèstics "vells" a la Xina. Hi ha famílies xineses que compren aquestes deixalles, les emmagatzemen al pati de casa seva, i en el seu temps lliure es dediquen a desmuntar tots aquests artefactes per aconseguir peces que es podran tornar a utilitzar. Evidentment, l'or i altres metalls que s'utilitzen en la creació de xips ja han estat extrets per altres companyies... Suposo que això és un bon exemple de reciclatge, però no deixa de tenir una connotació bastant imperialista... nosaltres, els països rics, us venem la nostra merda, i així ja no ens hem de responsabilitzar de gestionar-la o enviar-la amb un coet a l'espai i a sobre en treiem un benefici... Increïble!

Acabarem potser com els protagonistes humans de Wall-e, vivint en un creuer inter-espacial perquè la Terra ja no és habitable a causa de totes les deixalles? Pobre Wall-e, tot el dia compactant escombraries en un procés inacabable... God bless Pixar Studios! Watch and enjoy!

THE DIGITAL BLACKBOARD IS HERE TO STAY OR SENSE GUIX PER TIRAR-LI AL SUBSTITUT O PER JUGAR A LA XERRANCA

Sessió 11/11/08 PRESENTACIÓ GRUP 5

A la foto superior tenim una classe d'una escola de San Diego on s'hi utilitza una pissarra digital interactiva. La veritat és que fins que no vaig llegir un article (Metro, 30 de setembre de 2008) sobre un tipus d'aquestes pissarres, les creades per l'empresa Promethean, jo pensava que aquestes només existien en les pelis de ciència-ficció. I resulta que el futur ja ha arribat! En la presentació d'avui he pogut veure com el rol del mestre està canviant substancialment amb la implantació de noves tecnologies al sistema educatiu, els mestres ja no són mers transmissors d'informació, sinó que s'estan convertint en proveidors de recursos (seleccionant els més adequats depenent del nivell dels seus alumnes), organitzadors d'aquests recursos, facilitadors (ja que ofereixen tots aquests recursos a l'alumne) i també en investigadors (en reciclatge continnu per estar al dia de tots els canvis que la societat pateix). L'alumne, per tant, passa a prendre un rol actiu en el seu aprenentatge, ja que, al menys en part, també selecciona quina informació ha d'aconseguir per adquirir o reafirmar coneixements.

És evident que l'ús d'aquest tipus de pissarra i tot el software que porten incorporades serà, i és, en els centres on ja s'estan utilitzant, un element molt important de motivació pels alumnes. Parlem de nens que fan gimnàstica amb la Wii, es comuniquen amb el messenger i el facebook, i cuinen amb la Nintendo. Suposo que el concepte de pissarra i guix els sona una mica antiquat.

He trobat un vídeo sobre el Colegio Base de la Moraleja, que ha implementat aquestes pissarres a totes les seves aules.

Això del Promethean és tot un món, hi ha dues webs dedicades al que s'anomenen "Activclassroom teachers", es tracta d'una comunitat on-line d'ensenyament, a on compartir lliçons noves i innovatives. http://www.prometheanplanet.com/ i http://www.prometheanworld.com/. Mentre escric això em sorprenc perquè aquests dos links tenen un color diferent, i segur que això té un significat... però sóc tan ignorant que no sé quin és... Me n'assabentaré i us mantindré informats i informades!

Crec que projectes com el d'aquestes escoles són molt importants... només hi ha una cosa que em preocupa... tindrem suficients diners perquè totes les escoles puguin obtar a aquests materials o acabarem creant escoles "tecnològiques" versus escoles "antiquades"?

DIGITAL LEARNERS: ARE WE READY FOR THEM?

Sessió 4/11/08 PRESENTACIÓ GRUP 4

D'aquest article, La integración curricular, hi ha dos conceptes que m'han cridat molt l'atenció: el primer, com les noves tecnologies, i, en general, els canvis socials, obliguen a modificar els objectius educatius; i el segon, com l'ús de les noves tecnologies altera el rol del mestre, ja que aquest adquireix una nova funció: gestionar els materials i els recursos. Suposo que els mestres sempre han tingut aquest rol, però és evident que quan més informació i més recursos disponibles hi ha, doncs més hàbil ha de ser el mestre per poder organitzar-los i també per saber ajudar els alumnes a seleccionar quina informació els serà vàlida en cada cas.

Trobo que aquests vídeos que he escollit de Youtube representen un bon exemple de com la manera com els nens i nenes aprenen avui en dia és molt diferent de com ho vaig fer jo, per exemple. I de com a través de les noves tecnologies podem motivar els nostres alumnes. En el meu cas, jo sóc incapaç d'entendre i analitzar en profunditat un text si el llegeixo de la pantalla de l'ordinador. L'he d'imprimir en paper, subratllar, per poder aconseguir això del què tant ens parlen els profes aquest primer curs: un aprenentatge significatiu. Però me n'adono que per les noves generacions, això ja no serà un problema, estan acostumats a aprendre de la tele, llegir a la pantalla de l'ordinador, jugar amb vídeo-jocs... aprenen d'una manera diferent. L'ús d'internet a l'aula em sembla molt interessant, et permet buscar informació escrita però també imatges o vídeos, i així, amb aquesta diversificació de recursos, crec que és més fàcil arribar a tots els nens i nenes, potenciant les seves pròpies capacitats: els que tinguin una ment més "visual" podran buscar imatges, els que tendeixin a ser més analítics podran llegir un text, els que necessitin una narració podran veure un vídeo... I no parlem del Google Earth http://www.earth.google.com/, amb el que pots anar a qualsevol lloc del món! És increïble!

A l'assignatura de Sociology of Education hem tractat una mica el cas de l'escola pública rural CRA Ariño-Alloza, a la província de Terol. Crec que és significatiu que les demandes i l'activisme dels pares i mares per aconseguir que l'escola no tanqués ha creat un projecte únic. S'ha passat d'una escola que anava a desaparèixer a una escola pionera en la creació d'aules auto-suficients, gentilesa de Bill Gates, of course. Aquí mostro un vídeo que explica aquestes innovacions.

Com a espectadora trobo increïbles tots aquests canvis, però com a futura mestra d'anglès pateixo una mica, ja que no domino massa les noves tecnologies i m'espanta pensar que no estaré a l'altura. De totes maneres, penso que el més important és un bon coneixement dels continguts a ensenyar juntament amb la voluntat de ser capaç d'aprendre noves coses i estar obert a nous canvis... Espero que jo ho estigui...!

Aquestes són algunes adreces que segur utilitzaré per trobar recursos:

http://www.xtec.es/ : programa general de la Generalitat de Catalunya

http://www.clicxtec.es/ : activitats per totes les assignatures

http://www.edu365.cat/ : activitats per totes les assignatures

http://www.edunet.com/ : per l'ensenyament en anglès

http://www.dltk.com/ : activitats en anglès per temes (teach, holidays, countries, etc.)

http://www.cdrom.com/ : recursos educatius (i d'altres) en anglès

I ara que els mestres d'anglès també ensenyarem matemàtiques en anglès:

http://www.ams.org/ : Societat Nordamericana de Matemàtiques

"ME SIENTO EXCLUIDO"

Sessió 28/10/08

Després de l'explicació teòrica sobre la fractura digital que han fet les companyes del meu grup, hem buscat a través d'internet els conceptes de FRACTURA DIGITAL, EXCLUSIÓ DIGITAL i COMPETÈNCIA DIGITAL.

L'Elena, la Sandra i jo hem compartit un ordinador i hem començat buscant al Google la paraula "BRECHA DIGITAL". La primera pàgina que ens ha sortit ha estat la Wikipèdia. En aquesta pàgina hem après que aquest concepte en anglès s'anomena "digital divide". L'hem buscat i també ens ha sortit la Wikipèdia. Tot i que la Wikipèdia és una enciclopèdia feta pels propis internautes i pot ser que no sigui del tot rigorosa, ens ha semblat que les definicions que es donaven del terme eren prou acurades.
La Sandra m'ha explicat alguns trucs que jo no coneixia per limitar una recerca, com per exemple, posar entre cometes les paraules que vols buscar, ja que així només et sortiran webs on aquestes dues paraules hi siguin juntes.
De les moltíssimes pàgines que ens han sortit en la recerca del terme EXCLUSIÓ DIGITAL i DIGITAL DIVIDE n'hem escollit algunes perquè ens han cridat l'atenció, com per exemple:

http://www.stopexclusion.org/: petita pàgina que, amb unes imatges i uns textos molt senzills, dóna rellevància al fet que molts i diversos col·lectius socials es poden trobar en algun moment en una situació d'exclusió social (persones a l'atur, amb pocs recursos econòmics, separades o divorciades, de dol, sense casa,...). Les imatges ensenyen com les diferents parts de la societat poden crear una xarxa per ajudar aquestes persones. Al final de la presentació hi ha una adreça de contacte i un link per la EAPN, la European Anti-Poverty Network. http://www.eapn.org/

http://www.digitaldividenetwork.com/ : pàgina dirigida a un públic molt ampli que dóna solucions per superar la fractura digital, a través de xarxes de la comunitat, blogs, implicació cívica, l'educació, la prosperitat cultural i el desenvolupament de la comunitat. També ens anima a convertir-nos en "productors d'informació".

També hem buscat a You tube vídeos sobre el concepte "Bridging the digital divide". Hi ha vídeos que tracten del tema a Perú, Bolívia, Uganda, Tailàndia, Taiwan...
També hem cercat a YouTube el terme "Digital equity", i hem trobat aquest vídeo sobre noves tecnologies a l'escola.

Fent una mica de broma hem posat la frase "Me siento excluido", i la primera pàgina que ens ha sortit és http://www.singlesbarcelona.es/, dedicada a crear xarxes de contactes entre persones solteres a Barcelona.

Pel que fa a la COMPETÈNCIA DIGITAL hem limitat la recerca amb cometes i la primera pàgina que ens ha sortit al google ha estat:

http://www.orientaeduc.com/blog/2007/la-competencia-digital-en-el-curriculo-de-la-educacion-obligatoria/ : es tracta d'un blog que tracta temes d'educació, i s'hi cita: "El nuevo Real Decreto por el que se establecen las enseñanzas mínimas correspondientes a la Educación Secundaria Obligatoria sitúa por primera vez la competencia digital entre las ocho competencias básicas que debe haber desarrollado un joven o una joven al finalizar la enseñanza obligatoria para poder lograr su realización personal, ejercer la ciudadanía activa, incorporarse a la vida adulta de manera satisfactoria y ser capaz de desarrollar un aprendizaje permanente a lo largo de la vida."

També s'hi analitzen algunes característiques d'aquesta competència digital, com per exemple que s'ha de "disposar habilitats per buscar, obtenir, processar i comunicar informació i per transformar-la en coneixement." Per aconseguir això s'han de fer servir dues eines principals: l'ús de tecnologies de la informació i la comunicació. Per aconseguir aquest coneixement s'han d'implementar "destreses de raonament, per poder-lo organitzar, relacionar, analitzar, sintetitzar i fer inferències i deduccions de diferent nivell de complexitat".

La meva experiència personal buscant informació a la xarxa és que moltes vegades acabes una mica perdut, perquè et distreus amb pàgines que són molt interessants però que no tenen a veure amb la teva recerca. Suposo que seria bo transmetre als alumnes que han de limitar la seva recerca i intentar ser eficients, deixant les "troballes curioses" per un altre moment, quan la feina estigui acabada. És evident que s'ha d'ensenyar a gestionar la informació que es pot trobar i també a verificar les fonts, però crec que això no només s'ha de fer amb l'eina del google, sinó també potenciant recerques a bases de dades que estan avalades per comunitats científiques i també amb recerques a la biblioteca.

ELS RESULTATS DE LA NOSTRA FEINA

Sessions 21/10/08 i 28/10/08 GRUP 3

En conjunt, estic força contenta de l'exposició i la dinàmica de rols que vam fer a classe amb el nostre grup.
Crec que va ser un encert fer la dinàmica primer, perquè la gent no s'ho esperava i, en general, el factor sorpresa, ajuda a fer-te una classe menys avorrida. En un principi vam discutir la possibilitat de guiar més el repartiment de rols i la formació dels grups, però finalment ens va semblar que seria més natural que la gent formés els seus grups sense que nosaltres hi intervenguéssim, i va ser molt curiós com el 95% dels rols es van posar en els grups que nosaltres havíem ideat... suposo que tots estem molt acostumats a formar part d'un col·lectiu o un altre!
Em va donar la impressió que els nostres companys s'ho van passar bé i van trobar la dinàmica entretinguda, que era el nostre principal objectiu.
Va ser una llàstima que no poguéssim fer l'exposició teòrica a continuació, ja que crec que els conceptes claus haurien quedat més clars per tothom i podríem haver parlat més estona sobre les conclusions que tothom havia extret.
En global, però, valoro com a positiva la nostra intervenció. Gràcies a tothom per la seva col·laboració!

TREBALLANT EN GRUP

Per fer la nostra exposició en grup he trobat que ens vam entendre molt bé i que vam saber integrar totes les diferents opinions que teníem sobre el tema i arribar a un consens amb el que totes ens vam sentir, crec, còmodes. Vam fer una lectura individual de l'article sobre l'Exclusió i la Fractura Digital, i de seguida ens vam posar d'acord amb els punts clau que s'havien d'exposar amb el powerpoint. L'Elena, que és una experta en pwp, es va oferir per crear-lo, a mi, personalment, em va treure un pes de sobre! També es va decidir bastant aviat que preferíem fer una dinàmica de grup abans de l'exposició teòrica, vam creure que així agafaríem la gent una mica "per sorpresa", i també que d'aquesta manera els nostres companys podrien assimilar millor el concepte de fractura digital, si primer s'havien de posar en un rol, organitzar en grups i experimentar aquesta exclusió digital.
Durant tot el procés, ja que algunes treballem i no totes vivim a Barcelona ciutat, vam utilitzar el mail per posar-nos al dia deles modificacions que anaven sorgint, i així vam haver de quedar presencialment menys vegades.
Tampoc vam tenir problema per repartir-nos la presentació. Unes vam conduir la dinàmica (tot i que totes hi vam participar), unes altres l'exposició teòrica i les últimes les conclusions.
En definitiva, una experiència molt positiva. Gràcies, grup!

AUTO-EXCLUSIÓ DIGITAL

Sessions 21/10/08 i 28/10/08 PRESENTACIÓ GRUP 3

Fins fa un parell de mesos no havia sentit mai el concepte de fractura digital. Suposo que té a veure amb el fet que la meva realitat quotidiana no està gaire lligada a les TIC (tampoc n'havia sentit a parlar), ja que sóc una usuària molt bàsica d'Internet i, la veritat és que mai m'ha interessat gaire tota aquesta "bogeria" al voltant dels ordinadors, les web, els telèfons amb internet... simplement, és massa complicat per mi. Vaig tardar molt de temps en tenir un telèfon mòbil, i, tot i que ara l'utilitzo molt i reconec que pot ser molt útil, també crec que et crea una gran dependència... al principi de tenir mòbil sempre me l'oblidava a casa, mai el carregava... però ara, si me l'oblidés, segur que tornaria a buscar-lo... és com un reflex abans de sortir de casa... "Porto les claus? Sí. Porto el mòbil? Sí. Doncs ja puc marxar." Tinc una amiga que diu que avui en dia l'únic que has de portar al bolso quan surts de casa són diners i el carregador del mòbil, que decideixes passar la nit fora de casa? Cap problema. Pots comprar desodorant, un raspall de dents, fins i tot unes calcetes. Només necessites el carregador del mòbil i ja està. El mòbil és molt pràctic, però alhora et lliga molt, has d'estar disponible les 24 hores del dia... i, a més, té trampa... encara que el tinguis en silenci, ja no pots dir allò de "perdona, no sabia que m'havies trucat", perquè, és clar, tens una trucada perduda. Què se n'ha fet dels temps en els que podies trucar al teu ex en un rampell de nostàlgia, i penjar de seguida quan te n'adonaves que no volies arrossegar-te? Ara això és impossible, clar, gràcies al meravellós invent de les trucades perdudes. Aquesta pobre dona que ha dibuixat la Maitena ja no té ni el dret a assetjar amb trucades al seu ex... perquè clar, encara que pengi, el seu número quedarà gravat... suposo que li queda l'esperança del "número privado"... Hi ha una altra cosa amb això de les perdudes que no acabo d'entendre, una companya de feina, bastant més jove que jo, intentava explicar-m'ho un dia. Més o menys em va dir que a vegades, el seu xicot li fa una perduda abans d'anar a dormir, com per dir-li que pensa en ella. Així que se suposa que és romàntic que algú decideixi no gastar-se 20 cèntims per dir-te bona nit? Em sap greu, deu ser que sóc massa vella. Un dia un amic em va enviar un sms dient-me "T'he d'explicar una cosa important. Connecta't al messenger d'aquí 15 minuts, please". Resulta que jo vaig veure aquest missatge dues hores més tard de que me l'enviés, i, a més, ara no tinc internet a casa... no sé a vosaltres, però a mi em sembla una mica ridícul... si tens una cosa important a dir-me queda amb mi i diga-me-la, o si no pots esperar, pots fer una cosa que acostumàvem a fer fa uns anys, truca'm! Jo, com tothom, envio sms, però crec que, en general, ens estem tornant més ganduls i fins i tot més covards, quan no tenim ganes de xerrar o no ens atrevim a fer-ho, doncs enviem un sms i llestos! No m'extranya aquesta proliferació d'enviar-se sms picants, el que la gent no s'atreveix a dir ni a fer, ho expressen via missatge... molt curiós.
Tornant al tema de la fractura digital que és el centre de l'article de Iolanda García, me n'he adonat que, en certs aspectes, jo podria considerar que estic exclosa digitalment, però sé que això no és veritat, perquè si estic exclosa és perquè vull, perquè fins ara no he tingut la necessitat (ni per feina ni per estudis) de tenir aquest contacte constant amb les noves tecnologies... però això és molt diferent a no poder-hi accedir per motius econòmics, culturals, perquè no saps llegir... Per això crec que és molt positiu que des dels governs i organitzacions socials s'encoratgi el dret a l'ús universal d'internet, però aquestes mesures han d'anar acompanyades d'altres mesures socials per paliar l'exclusió social, que, al cap i a la fi, i per desgràcia, sempre s'acaba reduint en la gran part dels casos, a una exclusió per motius sòcio-econòmics. És curiós el terme de la societat dels 2/3, perquè crec que descriu tant la fractura digital com les diferències socials i econòmiques.
Per exemple, el meu pare és mestre a l'escola d'adults de Martorell. La majoria de les seves alumnes -sí, quasi totes són dones- són dones de més de 50 anys que s'han passat la vida treballant -o bé en fàbriques o a casa, criant la família- i ara volen aprendre tot allò que els hi va ser negat a la seva infància. Els darrers anys, també té alumnes immigrants que, o bé tampoc han tingut gaires anys d'escolarització als seus països d'origen, o bé necessiten aprendre el castellà i el català. Aquestes alumnes no podrien optar a la majoria de feines avui en dia, perquè quasi no saben llegir i escriure i molt menys fer servir un ordinador. Un cop a la setmana, fan "classe d'informàtica", i això és positiu, però, com diu el meu pare, el principal és que aprenguin a llegir i a escriure, perquè sense això mai no podran fer servir un ordinador... Aleshores, no seria més eficaç que el Departament d'Ensenyament dediqués més pressupost, per exemple, a personal extra per fer més hores lectives o fer grups més petits, en comptes de canviar els ordinadors cada dos per tres (ordinadors que estan completament nous)? Hi ha projectes d'escola d'adults, però, on l'aplicació de les noves tecnologies ha provat ser molt eficaç. És el cas de l'Escola d'adults La Verneda-St.Martí http://www.edaverneda.org/cat/inici_cat.html, organitzada com a comunitat d'aprenentatge i amb un projecte de campus virtual. Crec que aquesta iniciativa és molt bona, però continuo considerant que la prioritat per un grup d'adults que no saben llegir ni escriure, és aprendre aquesta competència bàsica primer, i després, introduir-se a les TIC. En canvi, a nivell universitari, per exemple, doncs sí que s'han d'invertir encara més diners en tecnologia, sobretot a les carreres tècniques, perquè aquesta s'utilitza moltíssim i a més els estudiants haurien d'estar preparats amb els últims programes... crec que, al cap i a la fi, es tracta de fixar les prioritats de cada col·lectiu per millorar la seva qualitat de vida.

L'ÈPOCA DE L'ABUNDÀNCIA

Això d'aquesta foto és el futur que li espera al món editorial. Es diu Sony Reader i és un llibre electrònic. Es veu que té un competidor americà, l'Amazon Kindle, i encara no se sap quin dels dos guanyarà la batalla de l'emergent mercat dels llibres electrònics. El dos costen pràcticament el mateix preu (250 €) i el primer pot emmagatzemar uns 160 llibres mentre en el segon n'hi caben uns 200 i tots dos pesen uns 250 gr. Hi ha dues grans diferències que de moment cap dels dos no ha solventat per equiparar-se a l'altre: en el Sony Reader el llibre adquirit (electrònic, clar) es descarrega al PC i d'allà passa al lector (via USB) i en canvi amb el Kindle els arxius es descarreguen utilitzant la xarxa de la telefonia mòbil, molt més pràctic, és clar. L'altra diferència està en que en el Kindle només pots llegir-hi llibres comprats a Amazon, i en canvi, el Sony Reader accepta qualsevol arxiu. S'accepten juguesques per quin creieu que guanyarà. Jo em decanto pel Sony, que un cop solventi el wi-fi pels arxius (de fet, ja ho està fent), serà una opció millor, ja que als consumidors no ens agrada que ens diguin que només podem comprar les coses en un lloc. De moment, però, si en voleu comprar un per Nadal, haureu d'anar als EEUU, el Regne Unit o França, suposo que els Spanish no estem preparats per aquesta revolució. Per més informació podeu visitar www.ebookstore.sony.com o www.amazon.com.

Ja haureu deduït que jo no en tenia ni idea de l'existència d'aquest meravellós invent (em sonava una mica, però no sabia gaire d'on), i un article de El Periódico el passat 1 d'octubre em va il·luminar.

Ah! Un últim apunt tècnic, pels que esteu pensant (com jo) que mai canviaríeu un llibre de paper i tinta per aquest gadget, doncs que sapigueu que té una cosa anomenada "tinta electrònica", que resulta que et permet escollir la tonalitat de la imatge perquè sembli tinta i et creguis que estàs llegint un llibre de la Biblioteca d'Alexandria... genial!

La veritat és que com a concepte no em sembla malament, de fet escoltava l'altre dia a la ràdio que hi ha gent que veu en aquests nous llibres una solució ideal per les escoles, ja que els nens, en comptes d'aconseguir una escoliosis carregant tots els llibres de text, podran portar els seus ebooks i llestos!

Però hi ha una cosa que no m'acaba de quadrar. I és aquesta bogeria que hem anat creant els últims anys sobre la quantitat de les coses... Està molt bé poder tenir 200 llibres en 250 grams, però la realitat és, em llegiré aquests 200 llibres? El mateix passa amb el meravellós invent del I-pod, guau! 10000 cançons en aquesta miniatura... però tindré temps d'escoltar-les totes? No ens agrada a vegades repetir la música que escoltem? I que me'n dieu de tenir 450 contactes al Facebook? Tenim suficient temps per mantenir-nos en contacte amb 450 persones? Jo, no, la veritat. O, i això és el més exagerat... realment veuré alguna vegada les 1000 fotos que vaig fer en el meu últim viatge? No tenien més valor els dos carrets de 24 que hagués revelat fa uns anys? Vivim en una part del món que creu que quanta més quantitat millor (tot i que també valorem la qualitat, de fet ho volem tot), vivim a l'època de l'abundància. Però aquesta sobre-abundància no fa que deixem de valorar les coses? Ben mirat, potser m'equivoco, de fet jo tinc mooolts i mooolts parells de sabates i els valoro amb tot el meu cor (no, no en tinc tantes com la Mariah Carey...), però, sabeu una cosa, sempre m'acabo posant el mateix parell, les que són més còmodes.

DE LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ A LA SOCIETAT DE L'APRENENTATGE

Sessió 30/09/2008 PRESENTACIÓ GRUP 1

He trobat molt interessant la presentació de l'article de J.A.Marina "Marcos educativos en la sociedad de la información", ja que s'han tractat molts temes que són nous per mi i que mai m'havia plantejat.
Aquesta és la frase amb la que es resumeix una mica la visió de Marina extreta d'aquest article: "La Red no es más que una agencia de transporte fantástica.(...) No por conectarse a una agencia de transporte se es más sabio, ni se sabe más, ni se sabe hacer nada más, nada más que transportar cosas." Hi estic d'acord, però en part, ja que crec que es poden aprendre molts continguts nous i millorar coneixements que ja sabem a través d'Internet, però estic completament d'acord amb Marina quan diu que hem d'aprendre (i ensenyar) a seleccionar quina informació és la correcta i la que ens interessa.
També he trobat molt interessant la noció de que la Societat de la Informació ha d'esdevenir la Societat de l'Aprenentatge, ja que amb la democratització d'Internet hi ha una sobre-abundància d'informació, i, sovint, ja no sabem distingir allò que és rellevant del que no ho és. Suposo que aquest concepte encara és més aplicable a generacions més joves que la meva, ja que han crescut amb la idea que poden trobar tota la informació a la xarxa, i, el que crec que és més perillós, la majoria creuen (creiem) que tot el que hi trobaran és veritat. Per això estic d'acord amb Marina que s'ha d'educar per saber discriminar aquesta informació, per ser crítics i saber avaluar-la. Suposo que en aquests aspectes entraria la part ètica que cada mestre/professor ha d'aplicar en la seva feina, no considerant-se només un transmissor de coneixements sinó també de valors i tenint en compte que ha d'ensenyar a aprendre.
També m'ha agradat l'explicació de com totes aquestes noves tecnologies han influït en una nova economia, com els sistemes de producció han millorat (ja que s'ha facilitat la velocitat dels processos, la distribució, etc.), però com, en darrer terme, els canals de producció són els mateixos. És una reflexió interessant, trobo que sovint pensem que els ordinadors i les noves maquinàries han canviat completament la indústria, per exemple, però el cert és que encara es necessita algú que els faci servir -que apreti els botons-, que controli la qualitat i que, un cop finalitzat el producte, el distribueixi.
Per acabar, només dir que m'ha agradat molt la presentació del tema, i encara més la dinàmica que ha seguit. M'ha agradat com s'han fet servir diversos suports (laptops, un i-pod, un simple full...) per il.lustrar diverses aplicacions de les noves tecnologies en l'educació.
En definitiva, una tarda molt interessant i entretinguda!

L'ARQUITECTURA POT SER UN MOTOR DE CANVI SOCIAL? COM A INDIVIDUS PODEM CANVIAR ELS USOS DE LA TECNOLOGIA?

Sessions 7/10/08 i 14/10/08 PRESENTACIÓ GRUP 2

És curiós com ens descol.loquem, vaja, al menys jo, quan me n'adono que una cosa que creia que sabia, que creia que era "la veritat", es veu qüestionada, i resulta que la veritat és molt més complexa, i que se'n poden fer moltes més interpretacions. Aquest text, "Cultura tecnológica y educación", de À.Álvarez i R.Méndez, i la presentació feta a classe pels components del grup 2, m'han fet veure que la meva noció del concepte de tecnologia estava molt influïda pel denominat imperatiu tecnològic, així com per una visió simplista on la tecnologia, com diuen els autors, és entesa com martells, endolls, vídeos i ordinadors... La meva imatge sobre la tecnologia s'acosta bastant a la de Charles Chaplin a Modern times, on l'home és engolit per la màquina. Recordo que estudiant la prehistòria a E.G.B., ens explicaven la creació de les primeres eines, i sí que recordo la mestra dient-nos que allò era tecnologia. El que jo mai m'havia parat a pensar és que com ens organitzem en societat, com ens posem d'acord per fer diverses accions... això també és tecnologia... per mi, la tecnologia era una cosa tangible, o com a màxim el resultat d'una cosa tangible (per exemple el què puc aprendre d'una pàgina web), però trobo molt interessant que el concepte de tecnologia englobi moltes més coses, des d'allò més tangible -l'altura d'un pont- a allò completament social -el fet que aquesta altura limiti l'accés d'autobusos, i, per tant, de les classes obreres que no tenen vehicle propi i fan servir el transport públic, a un determinat lloc-. Aquest exemple donat a l'article, em fa pensar en com l'urbanisme de les ciutats reflexa el sistema polític que es vol potenciar, el sistema polític que està, de fet, finançant aquest urbanisme. Per exemple, la ciutat de París, amb l'urbanisme creat pel baró Haussman, sota les ordres de Napoleó III, a mitjans del s.XIX, té una estructura totalment radial, per potenciar un sistema de país completament centralitzat on tot gira al voltant de la capital i el poder central i amb una ciutat amb grans boulevards, que complien una doble funció: és evident que hi va haver una modernització de la ciutat, construint, per exemple, un complex sistema de clavegueram, d'altra banda, però, hi havia una dimensió estratègica, ja que grans carrers ajuden a mantenir l'ordre públic i evitar revoltes, aquestes també s'eviten desmembrant els barris més pobres, disseminant, d'aquesta manera, la seva població. Al mapa de l'esquerra, veiem marcats els grans boulevards creats a París, i a la foto aèria de sota es veu clarament aquesta estructura radial. Aquest substituir carrers estrets per grans espais també es va fer a Barcelona, durant la Guerra Civil. Recordo com el meu Avi m'explicava que davant la Catedral de Barcelona hi havia tot de carrers estrets -pels quals la gent podia córrer i amagar-se més fàcilment- i com els van enderrocar tots per crear la gran plaça que veiem avui. Un altre exemple de com organitzar la població que em crida l'atenció és la sortida a la ronda litoral que et porta directament al pàrking de Diagonal Mar... una carretera pública que ens condueix a un centre comercial... qui deia que no som pràctics? D'altra banda, però, tenim exemples com l'Eixample ideat per Ildefons Cerdà o la ciutat de Brasília (ideada per Lúcio Costa i dissenyada per Óscar Niemeyer). En aquests dos casos, els ideals de democràcia i una voluntat de millorar la qualitat de vida de tots els habitants d'una ciutat queden ben palesos. En el cas de Barcelona, sempre m'ha cridat l'atenció com la quadrícula que és l'Eixample fa que tots els carrers ens semblin iguals, però lluny de tenir una connotació negativa, en aquest cas crec que és positiu per nosaltres com a habitants, ja que ningú se sent superior a ningú. És clar que si els plans de Cerdà s'haguessin respectat i no s'hagués caigut en l'especulació tindríem una ciutat més humana i amb més interrelacions -amb un parc a cada illa de cases, per exemple-. A l'esquerra veiem la quadrícula amb la Diagonal al mig. En la foto de sota, una imatge de Brasília, on el disseny dels jardins i parcs públics va tenir una gran rellevància. Aquests exemples d'arquitectura al servei d'una societat millor, encara els podem trobar avui en dia, per sort no tot és especulació desmesurada... per exemple, l'equip d'arquitectes de Morphosis va dissenyar un projecte de Vila Olímpica en el barri de Queens de Nova York (per desgràcia aquesta ciutat no ha estat escollida pels Jocs Olímpics del 2012). Aquest projecte tenia molt a veure amb les Unités d'Habitation creades per Le Corbusier, que volia concentrar la població en edificis alts, potenciant la sostenibilitat, la connectivitat i la interdependència entre persones, alhora que alliberant grans espais verds d'ús públic. Per desgràcia aquest sistema no sembla que ens hagi arribat a tots. Suposo que em vist massa pel·lícules americanes amb rengleres de casetes totes amb el seu jardí, el seu pàrking per dos cotxes i la caseta del gos... Això, en la meva opinió, està molt bé si es compleixen dues premises: hi ha prou territori per fer-ho (els EEUU són mooolt més grans que els països europeus) i si això no es fa en detriment d'una part de la societat, avocada a malviure en barris sobre-massificats on no hi ha ni un trist parc perquè els nens hi puguin jugar. A l'esquerra una maqueta del projecte d'urbanisme que va dissenyar Le Corbusier per París, s'hi pot veure els edificis alts que alliberen grans parcs i boscos per l''us de tots els habitants. Per desgràcia, aquest projecte mai es va dur a terme.
De totes maneres, crec que hem de ser optimistes, al menys jo intento ser-ho. És veritat que la tecnologia, o més ben dit, en nom del que des d'Occident creiem que és el progrés, s'han fet i es fan moltes barbaritats, una de les que em crida més l'atenció és el malbaratament que fem dels electrodomèstics de la llar... La goma de la porta de la rentadora es trenca... doncs em compro una rentadora nova... la bateria del mòbil ja no funciona, doncs me'l canvio, total tinc un munt de punts i a més el mòbil nou serà més mono... El problema és que és molt difícil anar contra aquesta corrent... encara que vulguis... El més probable és que no hi hagi recanvis pel teu model de rentadora o que et costi una fortuna que un tècnic te l'arregli. A mi, per exemple, no m'agrada gens canviar de mòbil, perquè em costa molt aprendre com funciona, i si me'l canvio, doncs ho he d'aprendre tot de nou. Però l'any passat, en un viatge, vaig perdre el meu carregador... i em costava més comprar-ne un de nou que canviar de mòbil! El que vull dir és que és veritat que com a individus som bastant consumistes -com a mínim jo ho sóc, en les coses que m'agraden, és clar-, però també és veritat que el "sistema" ens empeny a comprar coses noves constantment. Potser el què hauria de passar, és que ens adonéssim que aquest "sistema" que sembla un monstre alienigen que ens té sotmesos, no és res més que nosaltres mateixos, i, per tant, si jo sóc susceptible de canvi, el sistema també ho hauria de ser, no?

TREVOR

El gordo de la clase. La tartaja. El tonto. La gafotas. El pelota. La testigo de Jehová. El maricón. La zopas. El payaso. La paki. El negro. Incluso hasta la más guapa. O el más listo. Todos son lo mismo… diferentes. Diferentes a esa media de habitantes que nadie ha creado, nadie ha delimitado, pero que está ahí. Que se sienten “normales”, y que parecen, no sé muy bien porque razón, asustados de los que parecen ser diferentes a ellos… de los que les recuerdan, sin quererlo, que no somos una masa de hombres y mujeres grises que se levantan a la misma hora, viven en las mismas casas, tienen el mismo coche que el vecino, o aspiran a tenerlo, y no quieren otra cosa que ser seres anónimos, no quieren otra cosa que ser “normales”. Y esto es precisamente lo que inculcan a sus hijos, “pasa desapercibido, no destaques, no preguntes demasiado, ni te cuestiones demasiado, sólo sé normal, por favor, hijo, sé normal”.
Y parece que esos niños que han sido etiquetados de “diferentes” no desearían otra cosa que parecerse a esos compañeros que lo tienen todo, que nunca están solos en el recreo, esos que es genial que te escojan para sentarte a su lado en clase, que es increíble cuando te invitan a su fiesta de cumpleaños. No sé muy bien porqué casi siempre son buenos al fútbol, quizás porque Beckham gana 1000 veces más que un médico; o son buenas cantando y bailando, quizás porque Madonna gana 1000 veces más que una maestra.
Y ahí está Trevor, intentando encajar, ser normal… pero no puede. Y eso lo hace tan infeliz que desea desaparecer, que quiere morir. Es curioso como siempre creemos que los niños son tan felices, asociamos sus risas y sus ganas incansables de jugar a un estado de felicidad plena… pero eso no es así. Hay muchos, muchísimos niños que no son felices, y la mayoría de veces es porque se sienten, o los hacen sentir, diferentes a los otros niños. Y no tendría que hacer falta que ese niño se tome una caja de aspirinas, sólo que se plantee que odia el lugar donde está, para que nos sintamos, como adultos, responsables de este mundo en el que no quiere estar. Porque es verdad que los niños son crueles, pero lo son porque saben que cuando crezcan el mundo en el que van a vivir también lo será, y, como son muy prácticos, supongo que piensan que será mejor irse acostumbrando.
Pero a veces las cosas van a mejor. Y ese niño gordo ahora está felizmente casado y tiene una niña preciosa; y el tartaja ya casi nunca tartamudea, porque tiene amigos que no se ríen de él; y el tonto resultó ser un excelente cocinero; y ahora las gafas están de moda; y el maricón es el director de un hotel y está a punto de adoptar un niño; y la paki ha escrito un libro sobre su infancia que todo el mundo quiere leer; y resulta que la más guapa es una excelente doctora. Y yo me pregunto, visto lo visto, ¿quién quiere ser normal?

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Doncs aquí estic. Fent una cosa que mai m'hauria imaginat fent. Sóc una estudiant de la Universitat de Barcelona, de 1er de Magisteri de Llengua Estrangera Anglès... sí, sí, ja sé que és un nom molt llarg simplement per dir que estudio per ser mestra d'anglès... i, en una de les assignatures que tinc, Noves Tecnologies Aplicades a l'Educació, ens han "convidat" a crear el nostre propi blog per expressar-hi les nostres opinions personals sobre diferents aspectes de la implicació que tenen les noves tecnologies a la nostra societat en general i en l'educació en particular, i també quin ús en fem nosaltres d'aquestes tecnologies.

Per mi, aquesta serà una tasca difícil, perquè els meus coneixements tècnics són molt, molt limitats, però intentaré fer-ho el millor possible.

Donat que a la nostra carrera treballem amb tres llengües, el català, el castellà i l'anglès, les aniré fent servir indistintament depenent del què vulgui expressar, tot i que la llengua vehicular de la majoria de missatges serà el català.

Cada missatge té una etiqueta de comentaris dirigida a cadascun dels nostres dos professors de l'assignatura, l'Óscar i el Nacho.

També he posat una enquesta relacionada amb la relació que tenim amb les noves tecnologies, i una barra de vídeos connectada a YouTube, amb les paraules clau "historia de la tecnologia" i "educacion", que es va actualitzant amb vídeos relacionats amb aquests conceptes.

Per últim, com a diversió, aniré escribint una llista de 100 pel·lícules, no són les millors de la història del cinema, simplement són 100 pelis per 100 moments diferents.

Moltes gràcies a tots i totes els i les internautes que llegeixin aquest blog i a tots aquells que decideixin comentar-lo!