AUTO-EXCLUSIÓ DIGITAL

Sessions 21/10/08 i 28/10/08 PRESENTACIÓ GRUP 3

Fins fa un parell de mesos no havia sentit mai el concepte de fractura digital. Suposo que té a veure amb el fet que la meva realitat quotidiana no està gaire lligada a les TIC (tampoc n'havia sentit a parlar), ja que sóc una usuària molt bàsica d'Internet i, la veritat és que mai m'ha interessat gaire tota aquesta "bogeria" al voltant dels ordinadors, les web, els telèfons amb internet... simplement, és massa complicat per mi. Vaig tardar molt de temps en tenir un telèfon mòbil, i, tot i que ara l'utilitzo molt i reconec que pot ser molt útil, també crec que et crea una gran dependència... al principi de tenir mòbil sempre me l'oblidava a casa, mai el carregava... però ara, si me l'oblidés, segur que tornaria a buscar-lo... és com un reflex abans de sortir de casa... "Porto les claus? Sí. Porto el mòbil? Sí. Doncs ja puc marxar." Tinc una amiga que diu que avui en dia l'únic que has de portar al bolso quan surts de casa són diners i el carregador del mòbil, que decideixes passar la nit fora de casa? Cap problema. Pots comprar desodorant, un raspall de dents, fins i tot unes calcetes. Només necessites el carregador del mòbil i ja està. El mòbil és molt pràctic, però alhora et lliga molt, has d'estar disponible les 24 hores del dia... i, a més, té trampa... encara que el tinguis en silenci, ja no pots dir allò de "perdona, no sabia que m'havies trucat", perquè, és clar, tens una trucada perduda. Què se n'ha fet dels temps en els que podies trucar al teu ex en un rampell de nostàlgia, i penjar de seguida quan te n'adonaves que no volies arrossegar-te? Ara això és impossible, clar, gràcies al meravellós invent de les trucades perdudes. Aquesta pobre dona que ha dibuixat la Maitena ja no té ni el dret a assetjar amb trucades al seu ex... perquè clar, encara que pengi, el seu número quedarà gravat... suposo que li queda l'esperança del "número privado"... Hi ha una altra cosa amb això de les perdudes que no acabo d'entendre, una companya de feina, bastant més jove que jo, intentava explicar-m'ho un dia. Més o menys em va dir que a vegades, el seu xicot li fa una perduda abans d'anar a dormir, com per dir-li que pensa en ella. Així que se suposa que és romàntic que algú decideixi no gastar-se 20 cèntims per dir-te bona nit? Em sap greu, deu ser que sóc massa vella. Un dia un amic em va enviar un sms dient-me "T'he d'explicar una cosa important. Connecta't al messenger d'aquí 15 minuts, please". Resulta que jo vaig veure aquest missatge dues hores més tard de que me l'enviés, i, a més, ara no tinc internet a casa... no sé a vosaltres, però a mi em sembla una mica ridícul... si tens una cosa important a dir-me queda amb mi i diga-me-la, o si no pots esperar, pots fer una cosa que acostumàvem a fer fa uns anys, truca'm! Jo, com tothom, envio sms, però crec que, en general, ens estem tornant més ganduls i fins i tot més covards, quan no tenim ganes de xerrar o no ens atrevim a fer-ho, doncs enviem un sms i llestos! No m'extranya aquesta proliferació d'enviar-se sms picants, el que la gent no s'atreveix a dir ni a fer, ho expressen via missatge... molt curiós.
Tornant al tema de la fractura digital que és el centre de l'article de Iolanda García, me n'he adonat que, en certs aspectes, jo podria considerar que estic exclosa digitalment, però sé que això no és veritat, perquè si estic exclosa és perquè vull, perquè fins ara no he tingut la necessitat (ni per feina ni per estudis) de tenir aquest contacte constant amb les noves tecnologies... però això és molt diferent a no poder-hi accedir per motius econòmics, culturals, perquè no saps llegir... Per això crec que és molt positiu que des dels governs i organitzacions socials s'encoratgi el dret a l'ús universal d'internet, però aquestes mesures han d'anar acompanyades d'altres mesures socials per paliar l'exclusió social, que, al cap i a la fi, i per desgràcia, sempre s'acaba reduint en la gran part dels casos, a una exclusió per motius sòcio-econòmics. És curiós el terme de la societat dels 2/3, perquè crec que descriu tant la fractura digital com les diferències socials i econòmiques.
Per exemple, el meu pare és mestre a l'escola d'adults de Martorell. La majoria de les seves alumnes -sí, quasi totes són dones- són dones de més de 50 anys que s'han passat la vida treballant -o bé en fàbriques o a casa, criant la família- i ara volen aprendre tot allò que els hi va ser negat a la seva infància. Els darrers anys, també té alumnes immigrants que, o bé tampoc han tingut gaires anys d'escolarització als seus països d'origen, o bé necessiten aprendre el castellà i el català. Aquestes alumnes no podrien optar a la majoria de feines avui en dia, perquè quasi no saben llegir i escriure i molt menys fer servir un ordinador. Un cop a la setmana, fan "classe d'informàtica", i això és positiu, però, com diu el meu pare, el principal és que aprenguin a llegir i a escriure, perquè sense això mai no podran fer servir un ordinador... Aleshores, no seria més eficaç que el Departament d'Ensenyament dediqués més pressupost, per exemple, a personal extra per fer més hores lectives o fer grups més petits, en comptes de canviar els ordinadors cada dos per tres (ordinadors que estan completament nous)? Hi ha projectes d'escola d'adults, però, on l'aplicació de les noves tecnologies ha provat ser molt eficaç. És el cas de l'Escola d'adults La Verneda-St.Martí http://www.edaverneda.org/cat/inici_cat.html, organitzada com a comunitat d'aprenentatge i amb un projecte de campus virtual. Crec que aquesta iniciativa és molt bona, però continuo considerant que la prioritat per un grup d'adults que no saben llegir ni escriure, és aprendre aquesta competència bàsica primer, i després, introduir-se a les TIC. En canvi, a nivell universitari, per exemple, doncs sí que s'han d'invertir encara més diners en tecnologia, sobretot a les carreres tècniques, perquè aquesta s'utilitza moltíssim i a més els estudiants haurien d'estar preparats amb els últims programes... crec que, al cap i a la fi, es tracta de fixar les prioritats de cada col·lectiu per millorar la seva qualitat de vida.

L'ÈPOCA DE L'ABUNDÀNCIA

Això d'aquesta foto és el futur que li espera al món editorial. Es diu Sony Reader i és un llibre electrònic. Es veu que té un competidor americà, l'Amazon Kindle, i encara no se sap quin dels dos guanyarà la batalla de l'emergent mercat dels llibres electrònics. El dos costen pràcticament el mateix preu (250 €) i el primer pot emmagatzemar uns 160 llibres mentre en el segon n'hi caben uns 200 i tots dos pesen uns 250 gr. Hi ha dues grans diferències que de moment cap dels dos no ha solventat per equiparar-se a l'altre: en el Sony Reader el llibre adquirit (electrònic, clar) es descarrega al PC i d'allà passa al lector (via USB) i en canvi amb el Kindle els arxius es descarreguen utilitzant la xarxa de la telefonia mòbil, molt més pràctic, és clar. L'altra diferència està en que en el Kindle només pots llegir-hi llibres comprats a Amazon, i en canvi, el Sony Reader accepta qualsevol arxiu. S'accepten juguesques per quin creieu que guanyarà. Jo em decanto pel Sony, que un cop solventi el wi-fi pels arxius (de fet, ja ho està fent), serà una opció millor, ja que als consumidors no ens agrada que ens diguin que només podem comprar les coses en un lloc. De moment, però, si en voleu comprar un per Nadal, haureu d'anar als EEUU, el Regne Unit o França, suposo que els Spanish no estem preparats per aquesta revolució. Per més informació podeu visitar www.ebookstore.sony.com o www.amazon.com.

Ja haureu deduït que jo no en tenia ni idea de l'existència d'aquest meravellós invent (em sonava una mica, però no sabia gaire d'on), i un article de El Periódico el passat 1 d'octubre em va il·luminar.

Ah! Un últim apunt tècnic, pels que esteu pensant (com jo) que mai canviaríeu un llibre de paper i tinta per aquest gadget, doncs que sapigueu que té una cosa anomenada "tinta electrònica", que resulta que et permet escollir la tonalitat de la imatge perquè sembli tinta i et creguis que estàs llegint un llibre de la Biblioteca d'Alexandria... genial!

La veritat és que com a concepte no em sembla malament, de fet escoltava l'altre dia a la ràdio que hi ha gent que veu en aquests nous llibres una solució ideal per les escoles, ja que els nens, en comptes d'aconseguir una escoliosis carregant tots els llibres de text, podran portar els seus ebooks i llestos!

Però hi ha una cosa que no m'acaba de quadrar. I és aquesta bogeria que hem anat creant els últims anys sobre la quantitat de les coses... Està molt bé poder tenir 200 llibres en 250 grams, però la realitat és, em llegiré aquests 200 llibres? El mateix passa amb el meravellós invent del I-pod, guau! 10000 cançons en aquesta miniatura... però tindré temps d'escoltar-les totes? No ens agrada a vegades repetir la música que escoltem? I que me'n dieu de tenir 450 contactes al Facebook? Tenim suficient temps per mantenir-nos en contacte amb 450 persones? Jo, no, la veritat. O, i això és el més exagerat... realment veuré alguna vegada les 1000 fotos que vaig fer en el meu últim viatge? No tenien més valor els dos carrets de 24 que hagués revelat fa uns anys? Vivim en una part del món que creu que quanta més quantitat millor (tot i que també valorem la qualitat, de fet ho volem tot), vivim a l'època de l'abundància. Però aquesta sobre-abundància no fa que deixem de valorar les coses? Ben mirat, potser m'equivoco, de fet jo tinc mooolts i mooolts parells de sabates i els valoro amb tot el meu cor (no, no en tinc tantes com la Mariah Carey...), però, sabeu una cosa, sempre m'acabo posant el mateix parell, les que són més còmodes.

DE LA SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ A LA SOCIETAT DE L'APRENENTATGE

Sessió 30/09/2008 PRESENTACIÓ GRUP 1

He trobat molt interessant la presentació de l'article de J.A.Marina "Marcos educativos en la sociedad de la información", ja que s'han tractat molts temes que són nous per mi i que mai m'havia plantejat.
Aquesta és la frase amb la que es resumeix una mica la visió de Marina extreta d'aquest article: "La Red no es más que una agencia de transporte fantástica.(...) No por conectarse a una agencia de transporte se es más sabio, ni se sabe más, ni se sabe hacer nada más, nada más que transportar cosas." Hi estic d'acord, però en part, ja que crec que es poden aprendre molts continguts nous i millorar coneixements que ja sabem a través d'Internet, però estic completament d'acord amb Marina quan diu que hem d'aprendre (i ensenyar) a seleccionar quina informació és la correcta i la que ens interessa.
També he trobat molt interessant la noció de que la Societat de la Informació ha d'esdevenir la Societat de l'Aprenentatge, ja que amb la democratització d'Internet hi ha una sobre-abundància d'informació, i, sovint, ja no sabem distingir allò que és rellevant del que no ho és. Suposo que aquest concepte encara és més aplicable a generacions més joves que la meva, ja que han crescut amb la idea que poden trobar tota la informació a la xarxa, i, el que crec que és més perillós, la majoria creuen (creiem) que tot el que hi trobaran és veritat. Per això estic d'acord amb Marina que s'ha d'educar per saber discriminar aquesta informació, per ser crítics i saber avaluar-la. Suposo que en aquests aspectes entraria la part ètica que cada mestre/professor ha d'aplicar en la seva feina, no considerant-se només un transmissor de coneixements sinó també de valors i tenint en compte que ha d'ensenyar a aprendre.
També m'ha agradat l'explicació de com totes aquestes noves tecnologies han influït en una nova economia, com els sistemes de producció han millorat (ja que s'ha facilitat la velocitat dels processos, la distribució, etc.), però com, en darrer terme, els canals de producció són els mateixos. És una reflexió interessant, trobo que sovint pensem que els ordinadors i les noves maquinàries han canviat completament la indústria, per exemple, però el cert és que encara es necessita algú que els faci servir -que apreti els botons-, que controli la qualitat i que, un cop finalitzat el producte, el distribueixi.
Per acabar, només dir que m'ha agradat molt la presentació del tema, i encara més la dinàmica que ha seguit. M'ha agradat com s'han fet servir diversos suports (laptops, un i-pod, un simple full...) per il.lustrar diverses aplicacions de les noves tecnologies en l'educació.
En definitiva, una tarda molt interessant i entretinguda!

L'ARQUITECTURA POT SER UN MOTOR DE CANVI SOCIAL? COM A INDIVIDUS PODEM CANVIAR ELS USOS DE LA TECNOLOGIA?

Sessions 7/10/08 i 14/10/08 PRESENTACIÓ GRUP 2

És curiós com ens descol.loquem, vaja, al menys jo, quan me n'adono que una cosa que creia que sabia, que creia que era "la veritat", es veu qüestionada, i resulta que la veritat és molt més complexa, i que se'n poden fer moltes més interpretacions. Aquest text, "Cultura tecnológica y educación", de À.Álvarez i R.Méndez, i la presentació feta a classe pels components del grup 2, m'han fet veure que la meva noció del concepte de tecnologia estava molt influïda pel denominat imperatiu tecnològic, així com per una visió simplista on la tecnologia, com diuen els autors, és entesa com martells, endolls, vídeos i ordinadors... La meva imatge sobre la tecnologia s'acosta bastant a la de Charles Chaplin a Modern times, on l'home és engolit per la màquina. Recordo que estudiant la prehistòria a E.G.B., ens explicaven la creació de les primeres eines, i sí que recordo la mestra dient-nos que allò era tecnologia. El que jo mai m'havia parat a pensar és que com ens organitzem en societat, com ens posem d'acord per fer diverses accions... això també és tecnologia... per mi, la tecnologia era una cosa tangible, o com a màxim el resultat d'una cosa tangible (per exemple el què puc aprendre d'una pàgina web), però trobo molt interessant que el concepte de tecnologia englobi moltes més coses, des d'allò més tangible -l'altura d'un pont- a allò completament social -el fet que aquesta altura limiti l'accés d'autobusos, i, per tant, de les classes obreres que no tenen vehicle propi i fan servir el transport públic, a un determinat lloc-. Aquest exemple donat a l'article, em fa pensar en com l'urbanisme de les ciutats reflexa el sistema polític que es vol potenciar, el sistema polític que està, de fet, finançant aquest urbanisme. Per exemple, la ciutat de París, amb l'urbanisme creat pel baró Haussman, sota les ordres de Napoleó III, a mitjans del s.XIX, té una estructura totalment radial, per potenciar un sistema de país completament centralitzat on tot gira al voltant de la capital i el poder central i amb una ciutat amb grans boulevards, que complien una doble funció: és evident que hi va haver una modernització de la ciutat, construint, per exemple, un complex sistema de clavegueram, d'altra banda, però, hi havia una dimensió estratègica, ja que grans carrers ajuden a mantenir l'ordre públic i evitar revoltes, aquestes també s'eviten desmembrant els barris més pobres, disseminant, d'aquesta manera, la seva població. Al mapa de l'esquerra, veiem marcats els grans boulevards creats a París, i a la foto aèria de sota es veu clarament aquesta estructura radial. Aquest substituir carrers estrets per grans espais també es va fer a Barcelona, durant la Guerra Civil. Recordo com el meu Avi m'explicava que davant la Catedral de Barcelona hi havia tot de carrers estrets -pels quals la gent podia córrer i amagar-se més fàcilment- i com els van enderrocar tots per crear la gran plaça que veiem avui. Un altre exemple de com organitzar la població que em crida l'atenció és la sortida a la ronda litoral que et porta directament al pàrking de Diagonal Mar... una carretera pública que ens condueix a un centre comercial... qui deia que no som pràctics? D'altra banda, però, tenim exemples com l'Eixample ideat per Ildefons Cerdà o la ciutat de Brasília (ideada per Lúcio Costa i dissenyada per Óscar Niemeyer). En aquests dos casos, els ideals de democràcia i una voluntat de millorar la qualitat de vida de tots els habitants d'una ciutat queden ben palesos. En el cas de Barcelona, sempre m'ha cridat l'atenció com la quadrícula que és l'Eixample fa que tots els carrers ens semblin iguals, però lluny de tenir una connotació negativa, en aquest cas crec que és positiu per nosaltres com a habitants, ja que ningú se sent superior a ningú. És clar que si els plans de Cerdà s'haguessin respectat i no s'hagués caigut en l'especulació tindríem una ciutat més humana i amb més interrelacions -amb un parc a cada illa de cases, per exemple-. A l'esquerra veiem la quadrícula amb la Diagonal al mig. En la foto de sota, una imatge de Brasília, on el disseny dels jardins i parcs públics va tenir una gran rellevància. Aquests exemples d'arquitectura al servei d'una societat millor, encara els podem trobar avui en dia, per sort no tot és especulació desmesurada... per exemple, l'equip d'arquitectes de Morphosis va dissenyar un projecte de Vila Olímpica en el barri de Queens de Nova York (per desgràcia aquesta ciutat no ha estat escollida pels Jocs Olímpics del 2012). Aquest projecte tenia molt a veure amb les Unités d'Habitation creades per Le Corbusier, que volia concentrar la població en edificis alts, potenciant la sostenibilitat, la connectivitat i la interdependència entre persones, alhora que alliberant grans espais verds d'ús públic. Per desgràcia aquest sistema no sembla que ens hagi arribat a tots. Suposo que em vist massa pel·lícules americanes amb rengleres de casetes totes amb el seu jardí, el seu pàrking per dos cotxes i la caseta del gos... Això, en la meva opinió, està molt bé si es compleixen dues premises: hi ha prou territori per fer-ho (els EEUU són mooolt més grans que els països europeus) i si això no es fa en detriment d'una part de la societat, avocada a malviure en barris sobre-massificats on no hi ha ni un trist parc perquè els nens hi puguin jugar. A l'esquerra una maqueta del projecte d'urbanisme que va dissenyar Le Corbusier per París, s'hi pot veure els edificis alts que alliberen grans parcs i boscos per l''us de tots els habitants. Per desgràcia, aquest projecte mai es va dur a terme.
De totes maneres, crec que hem de ser optimistes, al menys jo intento ser-ho. És veritat que la tecnologia, o més ben dit, en nom del que des d'Occident creiem que és el progrés, s'han fet i es fan moltes barbaritats, una de les que em crida més l'atenció és el malbaratament que fem dels electrodomèstics de la llar... La goma de la porta de la rentadora es trenca... doncs em compro una rentadora nova... la bateria del mòbil ja no funciona, doncs me'l canvio, total tinc un munt de punts i a més el mòbil nou serà més mono... El problema és que és molt difícil anar contra aquesta corrent... encara que vulguis... El més probable és que no hi hagi recanvis pel teu model de rentadora o que et costi una fortuna que un tècnic te l'arregli. A mi, per exemple, no m'agrada gens canviar de mòbil, perquè em costa molt aprendre com funciona, i si me'l canvio, doncs ho he d'aprendre tot de nou. Però l'any passat, en un viatge, vaig perdre el meu carregador... i em costava més comprar-ne un de nou que canviar de mòbil! El que vull dir és que és veritat que com a individus som bastant consumistes -com a mínim jo ho sóc, en les coses que m'agraden, és clar-, però també és veritat que el "sistema" ens empeny a comprar coses noves constantment. Potser el què hauria de passar, és que ens adonéssim que aquest "sistema" que sembla un monstre alienigen que ens té sotmesos, no és res més que nosaltres mateixos, i, per tant, si jo sóc susceptible de canvi, el sistema també ho hauria de ser, no?

TREVOR

El gordo de la clase. La tartaja. El tonto. La gafotas. El pelota. La testigo de Jehová. El maricón. La zopas. El payaso. La paki. El negro. Incluso hasta la más guapa. O el más listo. Todos son lo mismo… diferentes. Diferentes a esa media de habitantes que nadie ha creado, nadie ha delimitado, pero que está ahí. Que se sienten “normales”, y que parecen, no sé muy bien porque razón, asustados de los que parecen ser diferentes a ellos… de los que les recuerdan, sin quererlo, que no somos una masa de hombres y mujeres grises que se levantan a la misma hora, viven en las mismas casas, tienen el mismo coche que el vecino, o aspiran a tenerlo, y no quieren otra cosa que ser seres anónimos, no quieren otra cosa que ser “normales”. Y esto es precisamente lo que inculcan a sus hijos, “pasa desapercibido, no destaques, no preguntes demasiado, ni te cuestiones demasiado, sólo sé normal, por favor, hijo, sé normal”.
Y parece que esos niños que han sido etiquetados de “diferentes” no desearían otra cosa que parecerse a esos compañeros que lo tienen todo, que nunca están solos en el recreo, esos que es genial que te escojan para sentarte a su lado en clase, que es increíble cuando te invitan a su fiesta de cumpleaños. No sé muy bien porqué casi siempre son buenos al fútbol, quizás porque Beckham gana 1000 veces más que un médico; o son buenas cantando y bailando, quizás porque Madonna gana 1000 veces más que una maestra.
Y ahí está Trevor, intentando encajar, ser normal… pero no puede. Y eso lo hace tan infeliz que desea desaparecer, que quiere morir. Es curioso como siempre creemos que los niños son tan felices, asociamos sus risas y sus ganas incansables de jugar a un estado de felicidad plena… pero eso no es así. Hay muchos, muchísimos niños que no son felices, y la mayoría de veces es porque se sienten, o los hacen sentir, diferentes a los otros niños. Y no tendría que hacer falta que ese niño se tome una caja de aspirinas, sólo que se plantee que odia el lugar donde está, para que nos sintamos, como adultos, responsables de este mundo en el que no quiere estar. Porque es verdad que los niños son crueles, pero lo son porque saben que cuando crezcan el mundo en el que van a vivir también lo será, y, como son muy prácticos, supongo que piensan que será mejor irse acostumbrando.
Pero a veces las cosas van a mejor. Y ese niño gordo ahora está felizmente casado y tiene una niña preciosa; y el tartaja ya casi nunca tartamudea, porque tiene amigos que no se ríen de él; y el tonto resultó ser un excelente cocinero; y ahora las gafas están de moda; y el maricón es el director de un hotel y está a punto de adoptar un niño; y la paki ha escrito un libro sobre su infancia que todo el mundo quiere leer; y resulta que la más guapa es una excelente doctora. Y yo me pregunto, visto lo visto, ¿quién quiere ser normal?

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Doncs aquí estic. Fent una cosa que mai m'hauria imaginat fent. Sóc una estudiant de la Universitat de Barcelona, de 1er de Magisteri de Llengua Estrangera Anglès... sí, sí, ja sé que és un nom molt llarg simplement per dir que estudio per ser mestra d'anglès... i, en una de les assignatures que tinc, Noves Tecnologies Aplicades a l'Educació, ens han "convidat" a crear el nostre propi blog per expressar-hi les nostres opinions personals sobre diferents aspectes de la implicació que tenen les noves tecnologies a la nostra societat en general i en l'educació en particular, i també quin ús en fem nosaltres d'aquestes tecnologies.

Per mi, aquesta serà una tasca difícil, perquè els meus coneixements tècnics són molt, molt limitats, però intentaré fer-ho el millor possible.

Donat que a la nostra carrera treballem amb tres llengües, el català, el castellà i l'anglès, les aniré fent servir indistintament depenent del què vulgui expressar, tot i que la llengua vehicular de la majoria de missatges serà el català.

Cada missatge té una etiqueta de comentaris dirigida a cadascun dels nostres dos professors de l'assignatura, l'Óscar i el Nacho.

També he posat una enquesta relacionada amb la relació que tenim amb les noves tecnologies, i una barra de vídeos connectada a YouTube, amb les paraules clau "historia de la tecnologia" i "educacion", que es va actualitzant amb vídeos relacionats amb aquests conceptes.

Per últim, com a diversió, aniré escribint una llista de 100 pel·lícules, no són les millors de la història del cinema, simplement són 100 pelis per 100 moments diferents.

Moltes gràcies a tots i totes els i les internautes que llegeixin aquest blog i a tots aquells que decideixin comentar-lo!