AUTO-EXCLUSIÓ DIGITAL

Sessions 21/10/08 i 28/10/08 PRESENTACIÓ GRUP 3

Fins fa un parell de mesos no havia sentit mai el concepte de fractura digital. Suposo que té a veure amb el fet que la meva realitat quotidiana no està gaire lligada a les TIC (tampoc n'havia sentit a parlar), ja que sóc una usuària molt bàsica d'Internet i, la veritat és que mai m'ha interessat gaire tota aquesta "bogeria" al voltant dels ordinadors, les web, els telèfons amb internet... simplement, és massa complicat per mi. Vaig tardar molt de temps en tenir un telèfon mòbil, i, tot i que ara l'utilitzo molt i reconec que pot ser molt útil, també crec que et crea una gran dependència... al principi de tenir mòbil sempre me l'oblidava a casa, mai el carregava... però ara, si me l'oblidés, segur que tornaria a buscar-lo... és com un reflex abans de sortir de casa... "Porto les claus? Sí. Porto el mòbil? Sí. Doncs ja puc marxar." Tinc una amiga que diu que avui en dia l'únic que has de portar al bolso quan surts de casa són diners i el carregador del mòbil, que decideixes passar la nit fora de casa? Cap problema. Pots comprar desodorant, un raspall de dents, fins i tot unes calcetes. Només necessites el carregador del mòbil i ja està. El mòbil és molt pràctic, però alhora et lliga molt, has d'estar disponible les 24 hores del dia... i, a més, té trampa... encara que el tinguis en silenci, ja no pots dir allò de "perdona, no sabia que m'havies trucat", perquè, és clar, tens una trucada perduda. Què se n'ha fet dels temps en els que podies trucar al teu ex en un rampell de nostàlgia, i penjar de seguida quan te n'adonaves que no volies arrossegar-te? Ara això és impossible, clar, gràcies al meravellós invent de les trucades perdudes. Aquesta pobre dona que ha dibuixat la Maitena ja no té ni el dret a assetjar amb trucades al seu ex... perquè clar, encara que pengi, el seu número quedarà gravat... suposo que li queda l'esperança del "número privado"... Hi ha una altra cosa amb això de les perdudes que no acabo d'entendre, una companya de feina, bastant més jove que jo, intentava explicar-m'ho un dia. Més o menys em va dir que a vegades, el seu xicot li fa una perduda abans d'anar a dormir, com per dir-li que pensa en ella. Així que se suposa que és romàntic que algú decideixi no gastar-se 20 cèntims per dir-te bona nit? Em sap greu, deu ser que sóc massa vella. Un dia un amic em va enviar un sms dient-me "T'he d'explicar una cosa important. Connecta't al messenger d'aquí 15 minuts, please". Resulta que jo vaig veure aquest missatge dues hores més tard de que me l'enviés, i, a més, ara no tinc internet a casa... no sé a vosaltres, però a mi em sembla una mica ridícul... si tens una cosa important a dir-me queda amb mi i diga-me-la, o si no pots esperar, pots fer una cosa que acostumàvem a fer fa uns anys, truca'm! Jo, com tothom, envio sms, però crec que, en general, ens estem tornant més ganduls i fins i tot més covards, quan no tenim ganes de xerrar o no ens atrevim a fer-ho, doncs enviem un sms i llestos! No m'extranya aquesta proliferació d'enviar-se sms picants, el que la gent no s'atreveix a dir ni a fer, ho expressen via missatge... molt curiós.
Tornant al tema de la fractura digital que és el centre de l'article de Iolanda García, me n'he adonat que, en certs aspectes, jo podria considerar que estic exclosa digitalment, però sé que això no és veritat, perquè si estic exclosa és perquè vull, perquè fins ara no he tingut la necessitat (ni per feina ni per estudis) de tenir aquest contacte constant amb les noves tecnologies... però això és molt diferent a no poder-hi accedir per motius econòmics, culturals, perquè no saps llegir... Per això crec que és molt positiu que des dels governs i organitzacions socials s'encoratgi el dret a l'ús universal d'internet, però aquestes mesures han d'anar acompanyades d'altres mesures socials per paliar l'exclusió social, que, al cap i a la fi, i per desgràcia, sempre s'acaba reduint en la gran part dels casos, a una exclusió per motius sòcio-econòmics. És curiós el terme de la societat dels 2/3, perquè crec que descriu tant la fractura digital com les diferències socials i econòmiques.
Per exemple, el meu pare és mestre a l'escola d'adults de Martorell. La majoria de les seves alumnes -sí, quasi totes són dones- són dones de més de 50 anys que s'han passat la vida treballant -o bé en fàbriques o a casa, criant la família- i ara volen aprendre tot allò que els hi va ser negat a la seva infància. Els darrers anys, també té alumnes immigrants que, o bé tampoc han tingut gaires anys d'escolarització als seus països d'origen, o bé necessiten aprendre el castellà i el català. Aquestes alumnes no podrien optar a la majoria de feines avui en dia, perquè quasi no saben llegir i escriure i molt menys fer servir un ordinador. Un cop a la setmana, fan "classe d'informàtica", i això és positiu, però, com diu el meu pare, el principal és que aprenguin a llegir i a escriure, perquè sense això mai no podran fer servir un ordinador... Aleshores, no seria més eficaç que el Departament d'Ensenyament dediqués més pressupost, per exemple, a personal extra per fer més hores lectives o fer grups més petits, en comptes de canviar els ordinadors cada dos per tres (ordinadors que estan completament nous)? Hi ha projectes d'escola d'adults, però, on l'aplicació de les noves tecnologies ha provat ser molt eficaç. És el cas de l'Escola d'adults La Verneda-St.Martí http://www.edaverneda.org/cat/inici_cat.html, organitzada com a comunitat d'aprenentatge i amb un projecte de campus virtual. Crec que aquesta iniciativa és molt bona, però continuo considerant que la prioritat per un grup d'adults que no saben llegir ni escriure, és aprendre aquesta competència bàsica primer, i després, introduir-se a les TIC. En canvi, a nivell universitari, per exemple, doncs sí que s'han d'invertir encara més diners en tecnologia, sobretot a les carreres tècniques, perquè aquesta s'utilitza moltíssim i a més els estudiants haurien d'estar preparats amb els últims programes... crec que, al cap i a la fi, es tracta de fixar les prioritats de cada col·lectiu per millorar la seva qualitat de vida.